El “dret a la reparació”: les claus de la normativa europea.
“Val més llençar-lo i comprar-ne un de nou”.
De ben segur que alguna vegada us ho han dit, especialment quan heu volgut reparar aparells tecnològics o electrodomèstics.
I això dol. Fa mal sentir-ho perquè aquella “màquina” està perfecta, gairebé nova, però la peça espatllada o desgastada no té recanvi o no compensa reparar-la pel preu de la intervenció i, és clar, si per menys diners podem comprar tot l’aparell (que a més a més tindrà garantia) la decisió és òbvia.
Què és el “dret a la reparació”?
El “dret a reparar” o “dret a la reparació” és una directiva europea que va néixer amb la voluntat de canviar aquest estil de fabricació de productes i amb l’objectiu de prioritzar les reparacions en lloc de substituir productes de forma sistemàtica.
El passat mes de març va entrar en vigor aquesta normativa europea per tal d’impulsar un canvi de tendència en el model de producció obligant els fabricants a allargar la vida útil dels electrodomèstics i dispositius tecnològics, entre altres.
Aquesta directiva s’emmarca dins del Pacte Verd Europeu que té l’objectiu de potenciar la sostenibilitat i reduir l’impacte mediambiental produït pels aparells tecnològics.
Quins són els aspectes més rellevants de la nova norma?
Garantir la vida útil dels aparells per un període mínim de deu anys.
Disposar de peces de recanvi per abastir les reparacions durant un mínim de set anys.
Facilitar manuals d’instruccions clars perquè els mateixos usuaris finals tinguin l’opció d’arreglar els aparells.
Fabricar els productes afavorint l’ús d’eines “habituals” que siguin accessibles pels consumidors i, per tant, evitar dissenyar eines específiques per a les tasques de reparació.
Informar de l`índex de “reparabilitat”.
Informació clara de la vida útil estimada.
Etiquetar informant de l’eficiència energètica.
Tot plegat ha de servir per afavorir les reparacions amb la idea de perllongar la vida de dispositius i electrodomèstics tant com sigui possible i, de retruc, acabar amb l’estesa pràctica de l’obsolescència programada.
No és una normativa perfecta, però és un primer pas imprescindible per sensibilitzar a tothom vers la sostenibilitat del planeta i per això donem tot el nostre suport a aquesta iniciativa. Per aixo donem tot el nostre apoyo a aquesta iniciativa.
Més enllà del “dret a reparar”, tanquem aquest article amb una reflexió: tots tenim part de responsabilitat. Podem tornar els envasos de vidre a la botiga, podem esprémer el cotxe més anys, reparar, reduir, reciclar, reutilitzar i tendir al residu zero, tot per un planeta sostenible de debò. És un dret i alhora una obligació envers els nostres fills i nets.
Quin és el vostre granet de sorra per un planeta millor? Ens ho expliqueu amb un comentari?